La Falla Popular i Combativa del Terra fa ja dos mesos que es convertí en cendra, però la metxa de l’esperit crític del barri de Benimaclet continua encesa. Entre els carrers adjacents a la seua plaça homònima, es distingeixen amb dificultat les casetes de mercat ambulant davant la munió de gent, més que per algun ham verbal, digne d’eslògan, llençat alegrement pels seus venedors. Un pare i el seu fill compren tomaca per a fer l’amanida del dinar; una estudiant d’Aiora negocia el preu més baix de les albergínies; un jubilat li desitja un bon dia a Shahid, el seu venedor habitual. La varietat és un tret inalienable del barri: llars familiars, estudiants, grans i menuts amb cultures diverses conviuen i fan de “Beni” un formiguer social.
El barri irradia vida, i el lloc de major lluentor és el carrer. En un petit local a dos-cents metres de la plaça es troba el Terra. Les arrels d’un arbre dibuixades a un graffiti en la seua porta conviden a entrar. Es tracta d’un Centre Social i Cultural, una organització de joves que es declara “independentista i revolucionària” i que s’ha convertit en un dels nuclis de disconformitat de la capital. Gràcies, en gran part, a la seva fervent aversió a les Falles convencionals. Porten 16 anys, primer en plena plaça de Benimaclet i ara en les seues afores, encoratjant als seus veïns a mantenir vives parts moribundes de l’essència cultural valenciana. Literatura i cartells de concerts ocupen les parets, l’esperit crític aflora i el castellà es redueix a un mínim.
No són “anti-Falles”…en tot cas, són grans partidaris de la festa, “la de veritat”. Ni la que difícilment es pot percebre entre la boirina embriagadora d’una carpa a les tres del matí; ni la de les dèsset tones de flors que ocupen la Plaça de la Verge. Els components del Terra són una petita representació del desarrelament que molts valencians senten cap al que solia ser el seu patrimoni, però que en l’actualitat veuen com una festa castrada i manifassejada. Com al barri de Benimaclet, altres falles alternatives es reparteixen arreu del País Valencià, sobretot concentrades en la capital. Les falles organitzades pels centres socials “okupats” del barri del Cabanyal, les promogudes per l’associació Ca Revolta al barri del Carme i la falla “La Delicà”de Gandia il·lustren altres maneres de viure la festa.
Les Falles combatives, populars, o senzillament “en comú”, com s’autodenominen moltes d’elles, han vist multiplicar de forma exponencial la seua popularitat al País Valencià. Potser s’allunyen del model canònic de falla, però remeten als seus orígens més fidels. No usen el poliuretà dels grans monuments, sinó trossos de cartró decorats amb pinzellades d’il·lusió, tal com ocorria al segle XVIII. L’escena representa el treball de tot un veïnat que col·labora per dur endavant un projecte crític i independent de pressions polítiques i econòmiques, on l’estètica passa desapercebuda. Aposten per la independència i l’autogestió al marge de l’administració pública i les directrius i reglaments de la Junta Central Fallera (JCF).
Les falles alternatives tenen una estructura horitzontal, de manera que les decisions es prenen de forma assembleària. Pel contrari, a les falles convencionals el president i la junta directiva tenen l’última paraula. Les primeres fugen del model organitzatiu convencional, sotmès a l’Ajuntament.
La Presidenta “Nata” de la JCF és l’alcaldessa de València, Rita Barberà, i el president executiu és el regidor de Festes i Cultura Popular, Francisco Lledó, encarregat de designar els càrrecs directius. El director general de Culturarts, José Luis Moreno, creu que la presidència de la JCF hauria de canviar de mans per tal de despolititzar la festa. Reconeix que l’organisme “ha evolucionat – des del franquisme – però és cert que encara li queda”.
Dia de la plantà, mateixa ciutat però dos mons paral·lels. Al número 9 del carrer Baró de Sant Petrillo, l’ambient és familiar, íntim: grans i menuts construeixen junts la seua falla popular i combativa. Les mans tacades de pintura i pegament reflecteixen el nivell d’implicació veïnal amb la falla del Terra. Al número 30 del carrer Maldonado, els artistes fallers comencen a plantar l’espectacular monument de la Plaça del Pilar amb el que guanyaran el primer premi de la Secció Especial. L’encàrrec l’ha fet el president de la comissió. Els fallers i falleres no han tingut ni veu ni vot. La seua roba no té taques de pintura; tampoc han col·laborat en el muntatge. Una sobtada aglomeració de persones s’acosta a veure la falla, l’observen des d’un cantó, potser ni lligen els cartells. Són turistes i valencians que viuen la festa des de la tanca. 
Les diferents falles populars i combatives s’inspiren i reflecteixen les necessitats socials del barri. El disseny i les reivindicacions de cada falla s’alimentaran de les mancances del seu entorn immediat. Josep Ignasi Calatayud fou un dels pioners del Centre Social Terra, al barri de Benimaclet, que des de 1999 s’ha convertit en un dels nuclis reivindicatius de la capital. “València era aleshores un desert”, reconeix Josep, “no hi havia espais per a la gent crítica, combativa”. En la seua primera falla denunciaven els efectes que tingué sobre l’horta del barri la construcció de la Ronda Nord.
Les Falles Populars i Combatives del Cabanyal, organitzades pels centres socials del barri al descampat del Clot, generen “un espai de confluència” i d’interrelació positiva entre sectors “explotats” de la població, segons Miquel Server, un dels seus precursors. Són poblacions marginades per la seua ètnia, com les famílies gitanes o de nacionalitat romanesa, o sectors que observen el malbaratament faller tradicional des de la pobresa.
Les falles alternatives sorgeixen de la necessitat de donar veu a una minoria que no es sent identificada amb els valors que promouen les falles convencionals: el patriarcat, l’organització jeràrquica, les barreres a la participació i l’absència de crítica i sàtira. Aquestes premisses es tradueixen en tres processos que han transformat la festa de les Falles: la institucionalització (a través de la Junta Central Fallera), la deformació de la història mitjançant el control polític i la materialització dels monuments.
El gremi d’artistes fallers és conscient d’aquesta decadència de la crítica i de la reducció del monument faller a un producte de consum. José Ramón Devis, artista faller de la comissió Plaça de la Reina, confesa que les comissions “s’han fet còmodes” i donen prioritat a l’estètica. “L’únic que volen és una cosa bonica, gran i amb molta quantitat”, però això implica diners. Sovint, reconeix Devis, la tradició satírica ha de competir amb l’oci i els “soparots”. Gil Manuel Hernández, sociòleg expert en festes populars, coincideix amb l’artista en que la crítica fallera ha quedat relegada a un mite del passat. Han buidat la festa de contingut crític “per omplir-la de contingut blanc…o rosa”.
Les transformacions però, no són casuals. En el rerefons, explica, s’amaga el discurs populista de la dreta valenciana, basat en l’anticatalanisme.
Les Falles del segle XXI han derivat en un model institucionalitzat on es banalitza la crítica des del poder polític. La paradoxal “apolitització” de les Falles per part del PP va provocar durant molts anys el rebuig d’alguns valencians cap a la seua pròpia festa, en paral·lel amb el desinterès de l’oposició política.
Ara, partits polítics com la coalició Compromís inclouen entre els seus objectius la regeneració de les Falles. El seu programa electoral aposta per la participació ciutadana, la integració dels nouvinguts, la professionalització de la Junta Central Fallera i la internacionalitat de la festa. En la campanya que llançaren en març “Per Falles torna a somriure”, Mònica Oltra, la candidata a la presidència de la Generalitat, reivindicava la sàtira de les Falles per a criticar els abusos de poder. El PSPV s’ha limitat a demanar la inscripció de les Falles en la llista de la UNESCO com a patrimoni immaterial de la humanitat, una proposta que ja compta amb un consens unànim.
Després d’un quart de segle de govern de dretes, Gil Manuel Hernández assegura que l’apropiació de les Falles com a element indispensable de la identitat popular ha sigut per al Partit Popular una clau de permanència en l’Ajuntament. L’alineació contra aquest substrat ranci ha derivat en la creació de Falles alternatives també dins de les comissions tradicionals.
Iniciatives com laFalla Arrancapins pretenen protagonitzar un canvi del món faller des de dins. La seua comissió ha evolucionat des d’un model clàssic a un model revolucionari de fer falla que beu de la resistència de l’esquerra de la transició. Les populars i combatives són un retrat dels moviments socials d’esquerra impulsats per una nova generació. Ambdues sorgeixen d’inquietuds sociopolítiques com la independència, el comunisme o la defensa de la llengua, i d’una necessitat d’escapar d’un sistema faller imposat des dels conservadorisme i les institucions.
Diferents camins amb un mateix destí, retrobar els orígens primigenis de la festa. Promoure el canvi i ser revolucionari té un preu. Entre la tradició i el progrés, alternatius sense eixir del sistema, Arrancapins s’ha sentit “en terra de ningú”, en paraules del seu coordinador Josep Collado. Les falles populars i combatives s’enfronten a una altre tipus de barrera: el desconeixement. Són revolucionàries, però representen a les minories silenciades de la societat, sense força per a liderar la transformació de tota la xarxa civil que aglutinen les comissions falleres. Un element de conversió dins de la seua àrea de influència, però no més enllà.
Limitacions a banda, aquestes iniciatives seran capaces d’obrir unes escletxes en el “mur faller ferri” que ve del franquisme i està protegit pel clientelisme del Partit Popular, segons Gil Manuel Hernández. Les motivacions de cadascuna d’aquestes parts mostra sobretot una heterogeneïtat a l’hora d’interpretar el sentit de la festa. Ha de reduir-se a una entrega de premis per la “bonicor”? Ha de ser un altaveu per a les minories que es senten silenciades pel poder? O han de continuar sent un sistema ranci controlat per l’Ajuntament? Pot trobar-se un punt d’equilibri? Cada valencià sent la seua pròpia falla; el perill que aguaita és la indiferència, arribant en ocasions al rebuig que progressivament ha allunyat a molts dels carrers. Els dits assenyalen els excessos de la vena tradicional i predominant.
Però amb alternatives com aquesta, el debat futur pot girar entorn a la mencionada heterogeneïtat. Les immediates eleccions municipals i autonòmiques podrien derrocar la primera pedra del mur de la rígida estructura fallera; malgrat que les falleres alternatives es mostren escèptiques al canvi del sistema faller predominant. Per al coordinador de la falla del Terra, els partits polítics “treballen pensant en matemática electoral” i anar en contra de les falles convencionals suposaria una pèrdua de vots. La nova estructura del poder i el clam per una conversa més participativa mostren aquest esdeveniment com a clau del futur de la festa.
A l’eixida del Terra, els venedors comencen a arreplegar els seus productes, l’hora de dinar s’apropa i la fam rugeix. Moment d’arreplegar. Cada “paraeta” troba el seu públic, i els compradors se’n van amb la cistella ben abastida. El pare i el fill tornen a casa per a preparar l’amanida del dinar amb les tomaques que li han comprat a Shahid. L’estudiant s’ofereix a carregar les bosses del jubilat, i tots plegats fan camí cap a les seues llars. És un entorn multicultural, respectuós, alegre i productiu: un espill d’allò que podria ésser la regeneració de les Falles.
Aroa Calleja
Anthony Nelson
Marta Navarro